Els satèl·lits són uns artilugis creats per l'home que llancem a l'espai carregats de sofisticats sistemes per poder captar tot tipus d'imatges i dades del nostre planeta des de l'exterior. Ens vam adonar que la lluna donava voltes cada dia al voltant de la Terra sense caure i sempre girant al voltant nostre, com posada en una corda imaginària. Diem que la lluna orbita (gira al voltant de...) a la Terra. Així que si la lluna ho feia, perquè no intentar-ho amb els satèl·lits?...i així va ser. No puc imaginar-me la cara de les persones que l'1 d'abril de 1960 van poder veure la nostra benvolguda Terra des de l'espai per primera vegada:, una fita històrica que va donar una bolcada als sistemes de predicció del temps atmosfèric..

 

ELS SATÈL·LITS POLARS

per Jordi Mas

Els satèl·lits artificials poden orbitar a un planeta de quatre maneres diferents:

1- Òrbita equatorial
2- Òrbita el·líptica
3- Òrbita geosincrònica
4- Òrbita polar

A causa de la funció específica de poder observar el màxim de temps possible la superfície terrestre i amb això els núvols i la seva evolució, les òrbites polars poden oferir passades dues vegades diàries sobre un mateix lloc geogràfic i de tot el globus complet, és a dir, un únic satèl·lit pot observar en unes 12 hores, tota la superfície terrestre completa, o sigui, dues vegades en 24 hores. L'altura habitual de la òrbita està situada al voltant dels 800 Km, i per a un observador des de la Terra, una passada, en una òrbita de màxima altura, dura uns 10 minuts.

L'òrbita geosincrònica, permet observar permanentment una part de l'esfera terrestre, en canvi, ja que està situada en l'equador, no té bona visió sobre els pols i es necessiten almenys, tres d'aquests satèl·lits per poder observar tota l'esfera completa. També, a causa de la distància en la qual es troba aquesta òrbita, 36.000 Km, necessiten sistemes d'observació de moltíssima més complexitat i cost.

Actualment, podem disposar de pocs d'aquests satèl·lits per poder rebre'ls directament amb equips d'afeccionat. Cal distingir els dos sistemes de transmissió que empren, el primer, ja clàssic, en transmissió analògica i dins de la freqüència de 137 Mhz denominat APT (Automatic Picture Transmission), permet, amb un equip molt assequible, Fig 1, imatges amb resolucions de 4 Km.

La figura 2, mostra un exemple d'una passada rebuda directament des de la meva casa en el centre de Barcelona. El sistema APT envia dues imatges en blanc i negre línia a línia, el total és de 240, una en l'espectre visible i una altra en l'infraroig. Aprofitant els moderns programes informàtics i barrejant aquestes imatges podem generar una imatge en fals color però d'un gran realisme.

El segon i moltíssim més potent, és el denominat HRPT (High Resolution Picture Transmission), engegat amb el satèl·lit americà TIRS N l'any 1978, permet, en sistema totalment digital, l'enviament de 5 canals i amb una resolució d'1 Km. A causa de l'amplària de banda necessària per poder transmetre tota aquesta informació, la freqüència emprada va passar a 1,7 Ghz. Ni que dir té que en aquells anys, 1978, parlar de tecnologia i memòria digitals, microones, ordinadors per al seguiment de les antenes i actualitzacions keplerianes, era autentica ciència ficció. Les fotos podien ser vistes, en comptades ocasions, en alguna visita a algun museu de l'estranger o algun organisme. Amb el pas dels anys la tecnologia informàtica va anar evolucionant ràpidament i el que semblaven pel·lícules de James Bond, pot estar avui a l'abast d'afeccionats. Veure Fig 3.

Nota aclaridora: les dades keplerianes són: nombres que ens permeten calcular les òrbites dels satèl·lits. Es necessiten 7 nombres per definir l'òrbita d'un satèl·lit. Aquest conjunt de nombres es denomina elements orbitals o "Keplerians" (per Johann Kepler [1571-1630]), o simplement elements. Aquests nombres defineixen una el·lipse, l'orienten pel que fa a la Terra, i situen al satèl·lit a l'el·lipse a un cert temps determinat. En el model Keplerià, les òrbites satel·litals són models de forma i orientació constants.

El satèl·lit emet amb una taxa d'informació de 666 Kb/seg, la qual cosa genera en un pas llarg, arxius de l'ordre de 60 Mb. A causa d'aquesta velocitat, tot l'equip ha d'estar molt bé ajustat i sincronitzat. És imprescindible actualitzar, cada setmana aproximadament, les dades keplerianes dels satèl·lits, aquesta informació es rep directament del NORAD. També és fonamental, l'exacta posició tant de l'antena com del rellotge de l'ordinador, d'això s'encarrega el receptor GPS. Finalment, l'arxiu rebut en format RAW ha de ser processat per un programa de visualització específic per poder compondre les imatges dels cinc canals, també en blanc i negre, o en color, amb la qualitat que es pot comprovar en les mostres. També, i amb un altre programa, podem obtenir les imatges ja tractades però amb l'error d'astigmatisme lateral corregit, a causa de la forma del mirall que utilitza el radiòmetre del satèl·lit, o deixar la imatge ja “plana” sense errors i també efectuar projeccions de la imatge en format pancromàtic, fer mosaics amb dues o tres imatges, etc. Veure Fig 4, 5 i 6. La potència del sistema permet totes aquestes meravelles per a un afeccionat.
.

El següent pas, que ja estic preparant, és el sistema de resolució de 250 Mts però això és, actualment, un altre projecte.
 

Jordi Mas

EA3AGY

ARXIU 2011:
3/04/2011 11:00 horas Pertenece al Satélite ruso M-N1 sobre parte de Europa y África	9/11/2010 Impressionant Imatge del satèl·lit NOAA-18 de la NASA. El 9 de Novembre de 2010 una profunda Borrasca va provocar forts vents i les enormes ones que van causar víctimes mortals i quantioses destrosses a Galícia i Catabria.
ARXIU 2010:
8/03/2010 a la tarda Satèl·lit NOAA 15 Nevada a la costa catalana a cota 0	6/07/2010 Satèl·lit NOAA 18 en sistema HRPT	8/07/2010 Bonics reflexos de sol sobre Itàlia captats pel satèl·lit Fengjund 1D

Moltes gràcies Jordi Mas per aquesta magnífica secció que anirem ampliant.